A sentii chel nom chi, avegn in ment
un quaicos de
spagnol o de mesican. Gabalero el se
ciamava, ma
alè pusè giust a di che else faseva
ciamà, un certo
Boldrini Secondo che parent e amis
il ciamava Condo.
Aleva dela Tor e indi ultim an dela
sua vita el stava
de cà in Sciana in una casina indua
una volta i tegneva
i besti, e de sota agheva un localin
cun dent el camin.
L’eva un tipo stravagant e de lavor
la fai un pò el
mecanic, ma pusè che tut el
cuntadin. Al Condo l’è
mia che ghe mancava la voia de
lavurà, però el faseva
chel che el vureva, el sopurtava mia
de ves cumandaa.
Quand poo a vegniva la primavera lu
el diseva semper
che el se sentiva “ucel di bosco” e
insci al saràsù
elghe stava pù. Al Boltri indua el
lavurava, per un
pò de mes il vedeva mia ma poo ala
fin grazie anca
al bun cor dela sciora Elvira, la
dona del diretor,
il ciapava ammò, e chesta storia l’è
naia avanti per un
quai an. Luu l’è mai stai un
casciador, però in
cà sua usei de sfilzasù in sul stec
cun pansceta e foi
de salvia i gheva semper. Stesa roba
cui legur, per
tuta la primavera e l’està li intorn
indua el stava de
cà i se vedeva, poo quand a se
verdiva la cascia an mancava
semper na quai vuna. Luu l’eva brav
a met giò i trapulit e
balaster per i usei, e lascit per i
legur.
Chesto però bisogna dil, ella faseva
dumà in di so post.
Al Gabalero ghe piaseva bev, e mia
gnanca poc, e
insci el ciapava de chi cioc che i
durava dì e dì.
Ogni tant aghe piaseva faa i scherz
ai gent che
el cunuseva e anca ai sò amis, e
quant che l’eva un
po bevù elne cumbinava semper na
quai vuna.
Na volta l’è nai sul campanin dela
gesa de Dom,
elga ligaa el batac ai campan per
mia fai sunaa,
e inscì quand sa nacurgiù chela bonanima
del
don Biela che là mia podù sunaa
l’Ave Maria,
aghè sucedù el pandemoni. Quaidun ià
ciamà
i carbignee e iè nai a ciapal. Lor i
vureva savee
chi chel gheva insema a fa chel
misfat lì.
Lu cito, e lor ammò, poo aghè intervegnu el prevet
e inscì ala fin alè sbutà e la dì
che aieva in trii luu,
el barbera e el squinzano, prevet e
carbignee i sa
vardà in facia, ià capii chi l‘eva e
ilà lasà naa.
El Gabalero elgheva anca un cert
ingegn, ma aleva
sopratut nemis dela fadiga. Chesta
lu vista cui mè oc;
asevi de viac a naa sù al’Uspera e
fasevi chel sentee
che nava fò sula strada de Tor e che
el pasava visin
ala sua casina, luu la ciamava Addis
Abeba,
u vist che gheva la porta verta e
sum nai là per saludal,
el faseva frec, a sevum in november,
l’eva là taca al camin
setagiò sul scagn a scaldas, e sul
ripian elgeva la candira piza,
a brusaa gheva sii un pal dela lus
vec bela intreg,
e alè perchel che el gheva la porta
verta.
A videe chela roba lì a ma nai via
la parola,
e insci dopo el salut agudì perchè
la mia taià a toc,
luu elmà rispondù che l’eva fadiga
traia via,
perchè man man che el brusava l’a
puntava avanti sul foc.
Chesto l’eva el Gabalero, un tipo
stravagant, nemis dela fadiga.