A sentii chel nom chi, avegn in ment un quaicos de

spagnol o de mesican. Gabalero el se ciamava, ma

alè pusè giust a di che else faseva ciamà, un certo

Boldrini Secondo che parent e amis il ciamava Condo.

Aleva dela Tor e indi ultim an dela sua vita el stava

de cà in Sciana in una casina indua una volta i tegneva

i besti, e de sota agheva un localin cun dent el camin.

L’eva un tipo stravagant e de lavor la fai un pò el

mecanic, ma pusè che tut el cuntadin. Al Condo l’è

mia che ghe mancava la voia de lavurà, però el faseva

chel che el vureva, el sopurtava mia de ves cumandaa.

Quand poo a vegniva la primavera lu el diseva semper

che el se sentiva “ucel di bosco” e insci al saràsù

elghe stava pù. Al Boltri indua el lavurava, per un

pò de mes il vedeva mia ma poo ala fin grazie anca

al bun cor dela sciora Elvira, la dona del diretor,

il ciapava ammò, e chesta storia l’è naia avanti per un

quai an. Luu l’è mai stai un casciador, però in

cà sua usei de sfilzasù in sul stec cun pansceta e foi

de salvia i gheva semper. Stesa roba cui legur, per

tuta la primavera e l’està li intorn indua el stava de

cà i se vedeva, poo quand a se verdiva la cascia an mancava

semper na quai vuna. Luu l’eva brav a met giò i trapulit e

balaster per i usei, e lascit per i legur.

Chesto però bisogna dil, ella faseva dumà in di so post.

Al Gabalero ghe piaseva bev, e mia gnanca poc, e

insci el ciapava de chi cioc che i durava dì e dì.

Ogni tant aghe piaseva faa i scherz ai gent che

el cunuseva e anca ai sò amis, e quant che l’eva un


po bevù elne cumbinava semper na quai vuna.

Na volta l’è nai sul campanin dela gesa de Dom,

elga ligaa el batac ai campan per mia fai sunaa,

e inscì quand sa nacurgiù chela bonanima del

don Biela che là mia podù sunaa l’Ave Maria,

aghè sucedù el pandemoni. Quaidun ià ciamà

i carbignee e iè nai a ciapal. Lor i vureva savee

chi chel gheva insema a fa chel misfat lì.

Lu cito, e lor ammò, poo aghè intervegnu el prevet

e inscì ala fin alè sbutà e la dì che aieva in trii luu,

el barbera e el squinzano, prevet e carbignee i sa

vardà in facia, ià capii chi l‘eva e ilà lasà naa.

El Gabalero elgheva anca un cert ingegn, ma aleva

sopratut nemis dela fadiga. Chesta lu vista cui mè oc;

asevi de viac a naa sù al’Uspera e fasevi chel sentee

che nava fò sula strada de Tor e che el pasava visin

ala sua casina, luu la ciamava Addis Abeba,

u vist che gheva la porta verta e sum nai là per saludal,

el faseva frec, a sevum in november, l’eva là taca al camin

setagiò sul scagn a scaldas, e sul ripian elgeva la candira piza,

a brusaa gheva sii un pal dela lus vec bela intreg,

e alè perchel che el gheva la porta verta.

A videe chela roba lì a ma nai via la parola,

e insci dopo el salut agudì perchè la mia taià a toc,

luu elmà rispondù che l’eva fadiga traia via,

perchè man man che el brusava l’a puntava avanti sul foc.

Chesto l’eva el Gabalero, un tipo stravagant, nemis dela fadiga.