Rosmagun nel noster dialet alè chel
uselin culor marun
nisciora cun un bel ros sota el bec,
a vedel par che
el gabia una bauscina al col cume un
fioo picul quand
el mangia setagiò sul cadregun. La
storia dis anca
che lè chel usel che el ga tirafò i
spin dala testa del
Signor, e che el ros el sares el so
sang. Ma chel che
vori ricurdaa mi, alè un alter
rosmagun, l‘eva vun
come num, el se ciamava Gentilini
Emilio. Aleva
una figura particular dela Muscin
vegia, luu la fai
un po de tut, e l’è stai anca a
l‘ester, ma ala fin la
lavurà quasi semper indi bosc. El
viveva de per luu
e insci cume se dis ala bona, ma
aghi de credum a
modo sò el viveva ben. De pasiun
elgheva i func e
la cascia, chesta la faseva ala sua
manera. Quand
agheva la pasada el curava i usei
sota i piant de tamarit
che luu el lasava indrè dal tai, e
cun una certa cura
elghe netava el bosc sota dai
sciuscioni, e de colp
in aria dumà per fa fracas elne faseva
mia. Aleva
vun chel viveva in mez ala natura,
la rispetava, aleva
insoma la sua vita. In paes il
cunuseva tuc, e quand
che l’ultim bicer bevù aleva chel de
trop l’eva na màgia,
el nava ingir per i straa de Muscin
a cantà e predicà.
El faseva i discors cun di parol in
frances e inscì el
pasava i or dela noc a tegni disedaa
i gent. Quand
el pasava davanti ala capeleta che
el vegniva d’albergo
bela pien, else fermava a parlaa cun
la madona, el
diseva: “Ti parla il piccolo
Codirosso”. Luu el faseva
la vos grosa e fina, luu elghe
parlava e le la ghe
respundeva, el faseva come se dis
bota e risposta.
Mi el truvavi su per Profarè che
l’eva la sua segunda cà
nel temp di func e dela cascia.
Elgheva in spala el
tabar negher, chel duprava come
cuerta, un’umbrela
strascia senza manic, e sota el
gheva el sciupet che
però tel vedevet mia. Sota i piant
de pascul el meteva
là quater ram per scundes, una bocia
per setas giò
cun su una brancada de feres per mia
sentì el frec,
e lì el pasava or e or. El Rosmagun
elgheva un po’
la nomina de ves un bracunier, ma
aleva mia inscì.
Nela stagiun del pas el mazava merli
e dord che el
dava via per sudisfaa i so pasiun,
(cartuc,vin,sigaret
e cafè) e mia sicur per el gust de
mazà. Ades quan
a viagi indi so post e vedi pù
gnanca i sentee de tant
che aiè pien de bosciur a me vegn un
po de malincunia,
a me par pù el Col, el Profarè o la
Portea d’una volta,
quand el truvavi cui sò tabar negher
e l’umbrela meza
strascia sota al brasc. El Rosmagun
aleva un poo
divers di alter, propi cume chel
uselin dala bauscina
rosa, quasi semper sulitari ma anca
tant de cumpagnia.