In italian alè el ‘ghirò, un bestioo che a prima vista el par

un rat, ma l’è tuta n’altra roba: culor scendra na

cueta lunga pelosa e duu ugioni negher che i par duu

ludriun. El viv de niscior, castegn e alter frut de bosc

che el mangia senza misura perchè elga de met là

tanta grasa a dos per pasà poo l’inverno mez indurmentad.

El viagia de noc sui ram di piant cumpagn

d’una cus, e ogni tant el fa un vers un poo dificil

de spiegaa, el par un starnut o un colp de tus. Del

dì alè quasi semper scundù in di boc di arbur vec,

o sota i piod o i tegul di casinasc mez scuarad. Come

tuc i besti de sta tera la gira la gà un muc de nemis

che i ghe dà la cascia per paciala. Na volta i noster

vec i nava a ciapai, i ghe tirava giò la pel e i là vendeva,

e la carna la faseven rustii in del padelin cun buter,

salvia e un tuchet de scigola per tirac via un poo de

chel udor de selvadic. Lor i diseva che aleva come

un bun bun. In autun ià caciaven cui toc de legn e

na bacheta per casciai fò dai boc di arbur. Quaidun i

duprava anca un sciupet per tirac in sui ram di piant.

Ades a se pò pù casciai perchè alè pruibii dala leg,

ma in cumpens aghe pensa i gat che i gent i bandona

perchè aiè stuf de tegnii e inscì per lor pover besti

la vita l’è semper dura. Tanti an fa el mè amis Carlo

che ades elghè pù, el vureva fami sagià, aghieva lì

bela rustì in del padelin, ma mi agò mia avù el curac,

a me vegniva in ment chi du ugioni negher che i vanzava

fò dala testa come du ludriun. Chesta aleva, e alè

ammò incoo la gira.