Chesta ale’ una picula storia vera. In del an dei madon che piang,

anca la Valtravaia e la Valcuvia, ligat insema dala muntagna

che la ghe fa’ de capel, ades i ga’ anca lor la sua madona.

A un tir de sciop dala colma del Culona, ale’ li’ che la varda gio’

el Magior e insema el Munt Rosa, che lee da sula’ ia ved in tuta

la sua beleza.

Chesta madona pero’, e avel disi subit, la piang mia

sangh cumpagn de chii che a se sent a dii da un poo de temp in scia’,

chesta ale’ cume tue chialt che a piang mia. Aie’ staia metuda

su’ a chel pich de roca propi in scima ai Gan, indua a se pugiava

semper el puian, e chii che ia fai chel fac li’ aie’ sicur gent de fed.

A quarciala dai intemperi, i ga metu’ un capel de lamera francaa gio’

in sula roca in bela manera, e vernisat de gris scendra.

Dopo un an che aleva su’, em pensaa de quarciala con un tabar

de sas calcester truvaa in sul post e metu’ la’, ala bona, per faa

che la senta un poo meno frec d’invern e cald d’estat, e a chesta

manera el puian el pudeva ammo’ pugias a ripusaa.

De cert cul pasaa del temp i so’ bei culor i sbiadis via,

ma per quaìdun la sara’ semper bela.

E insci’ per finii el Munt Culona, che ale’ semper stai un poo

trist, biot e sulitari li’ in mez a vardaa i sant Antoni, Michee e Martin,

ades la cambià facia, el par un'alt cun visin la sua Madona.