Chesti aié i nom nel noster diaiet, de tre qualità de usei che
i pasa bona part dela vita in di noster bosch, e podum anca
dii che aié tra i pusee picui che aghé sula tera.
A pensag ben anca nel noster dialet ognì roba che vedum
la gà un nom che alè quasi semper ligaa, magari anca cun un zich
de “fantasia” e poo metù giò ala bona senza inventaa
nagota de
divers de chel che sà vist. E alora per fala curta da chesto a trovum
la risposta anca ai nom che i ga dai a chesti trii bei uselit.
Cuminciem cul Stelin che alè culor verd, griis e marun nisciora,
e sula testa propi sora al bech el ga un ciufet de pen giald cume
l’or, e alè forse da chesto che avegn el so nom. El pasa el so temp
a cercaa in sui ram di piant, e pusee che tut in sui pesc, camulet,
piogit e ragnit, ma tanti volt d’inverno al vedum anca in di zuf d’erba
seca a cercaa sumenzit e quant alter per impienii el goos.
Quand a viagium in di bosch e sentum un cuntinuuf zic zic zic liger
e delicat, chel ale’ el so vers che el fa semper senza mai dismet.
El vedum là in sui ram quasi semper a gamb in aria a cercaa tut
chel che ghe fa bun e alè mai fermo, e di person el ga mia pagura.
El so nom scrit in sui liber alè Regolo, mai deperlu,
ma semper in cumpagnia.
Trintiroo, chesto alè culor gris ciar cume la scendra del frasen
che al prim colp d’occ al par quasi bianch.
La testa alè negra cumpagn dela cua che alè lunga al dopi del corp,
e a diferenza del Stelin, el Trintiroo el viagia semper in gran cumpagnia,
set, vot, des anca pusee. El vola da un buscun a chelalt in cerca
de mangiaa e alè mai fermo.
Anca luu el se gira a gamb in aria a cercaa sumenzit ma pusee che tut
camulet, bisit e ragnit de ogni qualità che el tira fò dai foi e fior sec
cul so bech guz e fin come una gugia.
Anca il Trintiroo, cumpagn del Stelin, el fa semper un zic zic che però
a ves in tanti , alè ala fin una vera musica. Quand i se sposta da una
pianta a n’alta cun chela cua lunga, i dundegna cumpagn di foi sec
d’autun quand i va in tera
El nom Trintiroo par chel vora dii che aiè semper in rosc.
Chesto alè dai liber il Codibugnolo.
E ades metum giò un quaicos sul Re di sces che alè culor marun
castegna, pusee scur de sora, pusee ciar a righett de sota , na cueta
curta e semper in pee. Anche chesto cume chialt alè gros cume un
nuset de chi selvadig e alè semper in cerca de quaicos per impienii el
goos.
In di sces e tut chel che aghè de bosch spess, sora a do dida de tera,
el padrun alé luu che el se fa sentii cun un trich trich, e anca un triclì
ma pusee lungh e fort quand a ghè un quai pericul in vista,ma di person
el ga mia pagura, e insci el va avanti a fa i so facc.
El viagia in di sces quasi semper in cumpagnia , ma alè anca sulitari.
El so nom, in sui scritur, alè Scricciolo, e de chesto uselin sà scrit
tanti rop ma alè tuta “fantasia”.
La sua vita alè in di buscun in mez ai legn che marscis, e alè li
ch’el trova de mangiaa e in sui piant el va mia. E dunca la verità alè
vuna sola e alè propi tuta in del so nom: Re di sces.